No diguis res

Sssht! Calla i pensa.

Vivim en una cultura en què el silenci no té cap valor. Tothom té por del silenci, quan passegem tranquil·lament pel costat del mar, o pel passeig de la ciutat, o fem una copa en un restaurant, necessitem parlar. Evitem quedar-nos callats, mirant-nos als ulls i esbossant un somriure que parlaria més, molt més que les trivialitats que ens hem acostumat a dir-nos. Però ens neguem a deixar pas al silenci, i ens inventem històries o creem personatges, ens fem preguntes i ens les rebatem. Tot per evitar aquells instants que creiem incòmodes. No entenem que la intimitat es guanya amb silencis, no pas amb paraules.

Hem de córrer

Corre camps a través, les cames comencen a cansar-se però no defalleixen. Sent que els peus s'han convertit en propulsors de foc i els braços acompanyen el moviment de tot el cos amb una força que mai abans no havia experimentat. En el seu cap només hi ha una idea: marxar ben lluny, no dexar que l'atrapin. No pot mirar enrere, ni tan sols pot aturar-se per esbufegar. Un temor indescriptible l'arrossega cap a la fatiga. Malgrat tot, vol fugir. Ja no sap quant fa que no reposa, potser hores, potser dies, potser anys. El cor ja és una bomba que pot esclatar en qualsevol moment, els batecs són cada cop més insistents, ja no hi ha vacil·lació.

Ha de continuar.

Fuig, com sempre ha fet. Fuig del passat, dels sentiments, del futur, del present.

"No miris enrere, no miris endavant, no vulguis saber què t'espera, no vulguis recordar el que ja has viscut. Oblida-te'n, ja només pots fer el que sempre has fet: intentar que el temps no et devori a tu també."

Un món nou

I si construíssim un món a mida? Un món que nosaltres podríem desxifrar, perquè hauríem estat nosaltres els qui l'hauríem encriptat. Un món fet perquè nosaltres en descobríssim l'entrellat. Quina gran sort pels físics, químics, metges!

El món l'hauria de crear un equip d'homes renaixentistes i il·lustrats, però també de lluitadors i somiadors, i hi haurien de col·laborar pobres i rics. No hi hauria lloc pels mentiders ni pels assassins ni pels maltractadors ni pels...dissidents, no hi hauria Llucifers. Tothom en tindria prou amb el que li pertocaria. Ningú no hauria de demanar mai res, perquè seria feliç. I és més, tothom seria lliure.

Els deixaríem triar si volen ser lliures o si volen ser feliços?

Evidentment que no, qui no vol ser feliç?

És pot ser feliç per obligació?

No has entès res. Viuríem en un món on ningú no es plantejaria si ha de ser feliç o no, perquè no existiria la tristesa.

Ni la felicitat.

No existiria la tristesa; tan sols l'amor i l'amistat. Tothom estimaria amb bogeria els seus fills, els seus pares, els seus marits i les seves mullers. Viuríem en el món de la comprensió i el bon fer. La gent se saludaria pel carrer i es desitjarien un bon dia. S'hauria acabat la fredor de les grans urbs. La gent somriuria a totes hores i mai no cauria cap llàgrima.


I qui seria el tirà de la teva tirania?


La felicitat.

Et faràs gran

Una vegada, quan encara no sabia comptar fins a cent, em van dir que em faria gran, que seria una adolescent enfadada amb el món, una noia jove incomformista, una mama sobreprotectora i una àvia que faria macarrons els dissabtes. Llavors em va fer por imaginar que havia de ser més alta, que la pell se m'estiraria i se'm tornaria tova. Fins al dia que vaig empaquetar totes les meves nines, i que la por es va convertir en una realitat. Ara, que ja sé comptar fins a 100, encara em fa pànic no poder fer tot el que em vaig proposar quan era petita. I el que em fa més temor és decebre'm. Què diria de mi la Gemma de sis anys? I la de nou? La Gemma que em fa més por que em jutgi és la de 12 anys, que es pensava que ho tindria tot, que el món era gran i no s'acabava mai, que la seva història encara estava per escriure's. Ella em diria que tornés a començar, que canviés de rumb. I la Gemma de 16 anys? Ella em diria que em vaig equivocar quan vaig triar qui volia ser, que no he sigut capaç de perfeccionar tots els meus defectes.
La nena que escrivia contes quan s'avorria ha desaparegut. La nena que s'imaginava que era secretària d'una empresa a les hores de classe, botiguera quan feia cua al supermercat, professora quan estudiava pels exàmens...ja no hi és.

En el meu món ja no hi ha espai per la nena que era i que encara sóc. Em va fer por no saber fer-me gran, i crec que encara no n'he après.

Llista d'eufemismes

No, jo no m'he enfadat. Jo no m'enfado mai. Jo només m'ofenc, em decebo, m'entristeixo, em sento ferida, em disgusto, m'absento durant un interval curt de temps en els meus pensaments, em molesto, em sento malament, em deprimeixo, estic decaiguda, sento una fiblada intensa al cor, pateixo, ploro, em torno de pedra, llanço mirades furtives, encreuo els braços, no vull que em parlin, vull que em parlin, m'enfonso, em panseixo, em desanimo, estic abatuda, sóc una ànima en pena...

Formatge i vi

No hi ha cap parella tan perfecta com el formatge i el vi, com el vi i el formatge. No hi ha cap unió més forta, cap lligam més estret.

Aquesta nit

Aquesta nit no hi ha lluna plena, ni brillen els estels. Han marxat de vacances i han deixat un rètol: Tancat fins al 31 de juliol. I si no hi ha estels, no hi ha somnis. I sense somnis no hi ha nits. Aquesta nit no existeix, és una il·lusió de la nostra ment perversa que s'entesta a fer-nos mal.
Aquesta nit no existirà mai, mai ningú no la podrà marcar al calendari, perquè no haurà existit.

Juguem?

Us proposo un joc. A veure qui la diu més grossa.

Tema: el futur de l'Estatut

Jo començo.

El dia 10 de juliol els catalans sortiran al carrer demanant la independència, i amb foc per cremar l'Estatut. L'11 de juliol Espanya celebrarà la victòria del mundial i sortirà tot l'orgull nacionalista i rojigualdo, els Estatuts tornaran a morir en flames. I també prendran foc seus de partits polítics i organitzacions pro separatistes. Aquella mateixa nit bandes de joves encaputxats tiraran bales de pintura als mossos. Enmig de la confusió, el senyor Millet s'escaparà de la presó i aprofitarà per marxar a les Maldives. El molt honorable president de la Generalitat falsejarà el seu títol de català i en el lloc de la C, hi posarà una D. El president de l'Espanya insoluble pujarà l'IVA abans que ningú no se n'adoni. La Quemacho escriurà en el seu diari secret "jo no sóc catalana", per deixar constància de la seva constitucionalitat. Els joves dissidents de les joventuts d'Esquerra compliran les seves amenaces i faran una visita a certa casa de la Garriga. Entre el caos, la Renfe, com a acte de solidarització amb el poble català, farà vaga. La pregunta del dia 13 de juliol dels Matins serà: Donaríeu suport a la candidatura a la presidència de Pilar Rahola? I el Cuní dirà. Matins.No o Matins.No.

L'Estatut, o document que acredita la pèrdua de tots els drets dels ciutadans catalans i del qual se'n deriva la submissió incondicional al Reino de España cristiano apostólico y romano, quedarà enterrat en una Catalunya eixelebrada que intentarà escapar del minotaure, mentre és perseguida per un grapat de feixistes sense enteniment.

0,99 €

Estic empipada. M'han intentat entabanar. M'han intentat vendre una bossa de plàstic per 0,99 €, i jo ja en duia una de roba.

- Yo la tengo y va muy bien.

- Ja, però és que jo ja en tinc una de roba.

- Pero ésta es tres veces más grande. - I ha procedit a desplegar-la, jo ja em veia embolcallada talment com en una obra de Christo. El cas és que aquella dona no tenia gaire ben fonamentada la percepció de l'espai en tres dimensions.

- Sí, ja ho veig. Jo la vaig comprar per un euro a uns nens de l'escola dels meus fills.

- Pues esta no es tan cara. Sólo son 99 céntimos.- Ja comencem, com odio els preus que apel·len a la ineptitud dels consumidors.- Y además, ésta no se rompe.

I llavors m'ha vingut al cap una idea fugaç, si és una bossa tan resistent potser no estaria de més comprovar-ho. I posar-la-hi al cap. Fugaç, ja ho he dit.

Se m'han encongit

Avui he posat els somnis a la rentadora i se m'han encongit. Potser m'he confós de sabó o de suavitzant. Però se m'han encongit. És que els havia dut massa temps i ja era hora de rentar-los.

La noia perfecta

Tenia el cos de seda, suau i sinuós. La pell d'argent la feia única i impossible d'igualar. Tenia uns ulls d'un negre penetrant, era difícil d'oblidar una mirada tan freda i alhora tan tendra. Els llavis ensenyaven un somriure petit i fràgil, massa fràgil. I els cabells envoltaven amb bronze unes espatlles que seduïen quan s'endevinaven entre la roba. El coll s'erigia pur, sense el record de cap petó.

Compartia el temps amb la lectura, la música i els estels, que li parlaven de la Lluna. Dissertava sobre Schopenhauer, Riba i Ovidi. Somiava ser noble, ser humil.

Reia quan havia de riure i plorava més del compte. No sabia enfadar-se, però lluitava contra el destí. Deia que res no estava escrit, que el futur és un camí per descobrir, que l'amor es respira entre llençols blancs i paraules sinceres.

I sí, hauria estat la noia perfecta. Hauria estat el desig dels homes més ardents de passió, hauria estat un diamant de vidre, si no haguéssim tingut en compte el seu petit defecte; era de fum.

Els pobres nous rics

Sí, jo també em mirava al mirall i sentia que ja ho tenia tot a la vida. Vivia al carrer de París i els meus dos fills eren els nens més feliços de la ciutat. Tenia uns ulls verds talment del color de l'esmeralda. Els meus cabells que baixaven suaument per les espatlles eren el desig de tots els homes. El meu marit ens havia tret de la misèria, es dedicava a vendre i a comprar pisos. Jo passava les tardes amb les meves amigues, comprant vestits de Vuitton i prenent te a les cinc. Ens havíem habituat als costums anglesos. Recollia els nens a l'escola a les sis en punt i el servei ja em tenia el berenar preparat. Dormia tant com volia i havia començat una col·lecció de ventalls.

I si ara em voleu fer la pregunta, ja us responc que sí. Era conscient que el nostre país s'estava endinsant en les etapes més negres des que vivim en la democràcia, que mai més no tornaria a brollar la riquesa del no res. Algunes de les meves amigues havien deixat de venir a les nostres trobades, ni tan sols contestaven les trucades.

Però jo encara era feliç. Fins que va sortir tot a la llum. I jo, ho juraré tantes vegades com faci falta, no en sabia res. No me n'havia explicat res. A poc a poc tot el servei ens va anar deixant. Les meves amigues em van girar l'esquena. Els meus fills patien humiliacions a l'escola. I la pressió de la premsa i de l'opinió pública es va fer cada cop més forta. El meu marit no sortia de casa i no badava boca. Els meus ventalls van perdre tot el sentit i els vaig anar cremant, un per un. Qui m'havia cregut que era? Aquelles puntes del segle XV ja eren fum. Com podia haver estat tan terriblement innocent? Ja no respirava ni aquell aire tacat de culpabilitat, tot era cendra. La meva col·lecció minvava. Quan l'últim va desaparèixer, vaig prendre la decisió. Quan mirava els meus fills només podia veure aquells monstres aviciats i insolents. Quan mirava el carrer de París veia cases fetes de fum, de fum de ventalls creamts.

Vaig prendre la decisió. I ara sóc aquí, vivint el drama d'una societat que va creure tenir-ho tot.

A vegades també perdem

El llibres parlen de somnis per complir, de lluites per guanyar, d'amors per conquerir. Però no n'hi ha cap que ens digui que a vegades HEM de perdre. Ens costa d'acceptar que les batalles també s'han de saber abandonar. Potser necessitem algú que ens digui "deixa-ho estar", o potser som nosaltres mateixos que ens adonem que ja no volem patir més. Perdre, sense eufemismes, no agrada a ningú, ni ens fa més forts, ni ens ajuda a no caure en els mateixos errors. Perdre és perdre, i és dolent, i fa mal. Però en aquesta vida no hem vingut a guanyar. O és que encara hi ha algú que s'ho pensi?

Els nens especials

- I què tenen?

-Qui?

- Això de què parlaves, els nens especials.

- Doncs són uns nens amb una sensibilitat exquisida, capaços d'entendre cada concepte a la primera, amb un sentit de l'empatia enorme i amb un somriure en què anheles de reconèixer-te.

- Tot això?

- I més, ja pots començar a parlar amb ells de televisió que acabaràs amb un discurs de la política esperpèntica actual.

- Ja t'entenc.

- No te n'adones, però parles i parles i ells et miren, només els especials vull dir, et miren amb uns ulls com taronges. I asseveren les teves ( o no tan teves) tesis sobre la fallida del capitalisme.

- Ostres!

- Sí, i el més curiós és que ells encara són en un món a molts anys llum del nostre, però m'entenen. I, de tant en tant, m'etziben algun comentari de nen il·lustrat que em deixa de pedra.

- Potser és que encara ets aquella nena que un dia també va impressionar la professora.

- No, jo ja no sóc aquella nena, i mai no he estat de les especials, creu-me. Però saps que són tan nobles que aconseguiran tot el que voldran, que són tan tendres que mai no faran mal.

- ...

- Perdona! Va continua! Ara toquem només amb la mà dreta.

El desig

A vegades el desig és tan fort que corre per les venes, a vegades el desig fa tant de mal que et reventa el cor. És tan intens que t'omple d'un sentiment inexplicable, que no podries descriure ni amb totes les paraules de totes les llengües del món. És tan roent que t'escalfa la pell, i cada petita part del teu cos.

Però el pitjor és quan el desig no es pot satisfer. Llavors es converteix en una bèstia disposada a arrassar-ho tot. Insaciable. I jo tinc un desig que no es fa realitat. Jo vull ser lliure, jo vull viure en una terra lliure. Jo m'estimo amb tanta fermesa la meva llengua, que seria incapaç d'oblidar-ne un sol mot. Vull tant la meva terra, que no podria mai esborrar-ne una sola petjada. M'apassionen tant Papasseit, Carner, Espriu, que me'ls aprendria de memòria per no deixar de recitar-los ni un sol dia. I l'albada, i el capvespre i les nits vora el mar i la mar a la meva vora.

Les decisions equivocades

Avui ha estat el dia de les decsions equivocades. Tenia un examen molt important al matí i no podia fer tard de cap manera. Només llevar-me m'he dutxat i tot seguit he decidit quina roba m'havia de posar. Sobre el llit tenia una brusa blava i una de vermella. He estat dubtant, la blava és més bonica, però la vermella m'afavoreix més a la cara...La blava mateix. I m'he posat els texans i les sabates i cap a esmorzar. No sabia si prendre un got de llet o un iogurt amb fruites. El iogurt m'ha fet el pes. Tenia un gust estrany. Just quan me l'he acabat, m'he adonat que estava caducat. Però no hi he donat importància. Per arribar a la universitat tinc dues opcions, o bé el tren o bé el bus. Per agafar el bus havia de córrer perquè feia tard, així que he preferit fiar-me del tren. FIAR-ME DEL TREN! Mai més. Amb l'estòmac remogut he esperat tres quarts d'hora per culpa d'un arrollamiento. Sort que havia sortit amb temps de casa! Un cop a la universitat he pensat, on aniràs a estudiar? A la biblioteca o a la facultat? I quina decisió he pres? L'equivocada, és clar. A la facutat m'he trobat que tots els ordinadors eren plens i la peixera que semblava una lleonera. Finalment m'han persuadit per anar al bar. I ja no he pogut estudiar. I jo, que cada cop estava més nerviosa. Fins que a les dotze en punt ja era asseguda a la cadira. Els que han arribat tard s'han quedat sense seient i han hagut d'esperar el professor. Sort que m'he afanyat, he pensat. I quan el senyor Pallol ha arribat i s'ha assabentat del problema, ha pres una decisió (equivocada?):
- Doncs, com que tots no podeu fer l'examen i és injust que, com sempre, hagin de carregar amb el mort els més impuntuals - ell feia un quart d'hora tard -, he decidit que tots aquells que porteu la samarreta vermella esteu excempts de fer l'examen i us aprovaré automàticament.

He decidit que no publicaré aquesta entrada.

En un restaurant

Dues parelles i un restaurant. Dues taules i un restaurant. L'una té vint anys, l'altra ja deu rondar els cinquanta. Sopen. Els uns demanen pizza per compartir i una aigua, només una. Els altres mengen entrecot al roquefort, amanida de salmó i pasta amb ceps, ho acompanyen amb un Raimat i prenen cafè i copa. En una taula es parla de futur, en l'altra de passat. Els uns riuen i s'enfaden. Els altres s'enfaden i no riuen. L'home fa pudor de fum i la dona de nostàlgia. El noi fa ulls de cansat i la noia de somni i esperances. Una taula paga en targeta. L'altra en efectiu. Se'n van. Una parella camina agafada per aquí i per allà. L'altra ha estat separada pel temps, i es criden, i es criden més. La primera arriba a casa d'ella i es besen, però es giren pels crits. L'home és sol, la dona s'escapa. I ell corre darrere d'ella, però no pot atrapar-la, o no vol. Entra dins del cotxe fent un cop de porta. El noi engega el cotxe. L'home prem l'accelerador. El noi posa la marxa. La noia s'ho mira. La dona qui sap on és.

Quatre vides separades pel temps.

El temps

Aprofitar el temps, fer temps, passar el temps, perdre el temps, temps diferit, temps real, temps compartit, temps mort, cridar el mal temps, tocar a temps.
No tinc temps! Em falta el temps. Doneu-me temps.

L'angoixa m'entra pels dits petits del peu i se'm fica ben endins. El meu cor és ple d'angoixa. I no tinc temps. I exàmens i més exàmens. I no tinc temps, he dit. L'angoixa em passa per l'estòmac i m'atrapa l'ànima.


I afegeixo: qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me!

Foc a la burrocràcia!

Fa tres dies que vaig d'una banda a una altra, dels despatxos dels professors a gestió acadèmica ( que, per cert, no en té res ni de gestió ni d'acadèmica), amunt i avall, avall i amunt. I sabeu què és el més divertit? Encara no he avançat ni una mica, tothom es treu el mort de sobre aquí! I qui en paga les conseqüencia? L'alumnat. És clar, nosaltres no cobrem per anar d'un lloc a un altre. Nonsense.

Però això podria ser molt pitjor. No m'imagino com deu ser la burrocràcia interplanetària. Imagineu-vos quina vida de bojos deu viure un estudiant de Mart que vulgui marxar d'Erasmus a Venus. Suposo que ha de començar a pensar en l'Erasmus des que neix. Els seus pares han de començar a fer cua a gestió acadèmica quan encara no l'han concebut. I espereu, que encara hi sigui a temps! Doncs ara imagineu què els va passar a uns pobres pares de Júpiter, que van començar tots els tràmits deu anys abans que nasqués el seu fill. Tenien tantes esperances que seria un jove amb molt de talent! I el seu fill els va sortir tot un geni. A classe treia sempre matrícules, era un nen excepcional. Va arribar a la universitat i va començar a estudiar ciència de partícules microsintètiques ( una ciència amb molt de futur a Júpiter). I finalment, el dia que ho havia de preparar tot per marxar a Plutó, quina va ser la decepció del nano quan li van comunicar que Plutó havia deixat de ser un planeta i que havien hagut d'anul·lar el conveni amb la universitat!

El misteri continua...

Doncs sembla que hi continuen insistint. Avui, tan bon punt he arribat a la facultat, m'he trobat cinc estants plens de diaris. I no fa falta que digui quin eren. Sí, 300 Vanguardies acabades de sortir del forn. No sabia què fer! Ara ja m'ho començo a plantejar seriosament, qui em vol fer tornar boja?
Volia passar de llarg, i fer veure que no havia vist res, continuar el meu dia normal, d'una setmana normal, d'un mes normal. Però no! Era allà! I tots els jugadors del Barça em miraven amb ulls penetrants.
No he tingut altra opció, no he pogut resistir la temptació. L'he agafada: el Barça i les consultes n'eren els titulars. I la plegada, tal com fan tots els que deixem per més tard, això de llegir el diari.

Però el destí m'ha ajudat en el meu intent de lluitar contra aquesta imposició tan estranya. M'he adonat que la professora no havia vingut. La classe era buida. I he anat a l'herba, a estirar-m'hi, a meditar sobre tot aquesta conxorxa que sembla que no té final.

L'herba era humida, i sabeu què se m'ha acudit? Sí, això mateix. Seure damunt la Vanguardia.
Aquest ha estat el meu crit rebel d'avui.

Em declaro creient

Em declaro creient. Jo crec en els àngels. Crec que cadascú té un àngel que, tard o d'hora, se'ns apareix. Pot ser de mil maneres diferents, però nosaltres el reconeixem, perquè només n'hi ha un.
A vegades t'acompanya al llarg de la teva vida per guiar-te, però d'altres, tan sols resta amb tu uns quants minuts. Però des d'aquell dia, sents que comença veritablement la teva vida. Et pot aparèixer quan encara ets un nen o quan ja comences a acomiadar-te. Tard o d'hora, tard o d'hora...

El teu àngel et pot aparèixer en forma humana, literària, musical, artística. I no l'oblides mai més.
I quan hi penses, t'envaeix la nostàlgia. Sempre hi ha un dia en què t'abandona i et diu que facis el teu camí. Perquè sinó no seria un bon àngel. No és ell qui ens ha de solucionar els problemes, som nosaltres qui hem d'avançar pas a pas, sols. SOLS. Només amb el record latent d'un dia que vam veure-ho tot clar, d'un dia que tots es va posar al seu lloc. Un dia o un mes o un segon.

Tindrem prou força?

Els cors fràgils

- I a què diu que es dedica?
- Em dedico a destrossar cors.
- Ostres! I com ho fa?
- Doncs els premo ben fort, els aixafo, fins que en trec tot el suc.
- I com ho pot fer, això?
- Ui, no li ho puc explicar.
- Per què?
- Bé doncs, no tothom ho pot entendre, sap?
- Què insinua? Que no sóc prou llest?
- I ara! El cas és que m'han arribat veus, que és una mica ximple, però molt bon paio, eh?
- Qui li ho ha dit, això?
- No ho sé ben bé, pregunti-ho a la seva dona.
- Ei, amb la meva dona...
- Què?
- No s'hi fiqui!
- Ui , doncs precisament no és això el que ella diu als altres homes.
-Què insinua? Que és una fresca?
- I ara! Però he sentit veus...que la seva dona no és gaire ximple, per dir-ho d'alguna manera.
- Qui li ho ha dit això?
- No ho sé, però pregunti-ho al de can Fuster.
- No, no pot ser. Si som amics de tota la vida!
- Ei, ei , ei. Que jo no li he dit res.
- I amb qui més, si no és secret, és clar. Tot i que no crec que ho sigui gaire, si tot el poble en va ple.
- I ara! Bé, podria preguntar-ho....L'altre dia eren quatre ho cinc els qui ho comentaven.
- I a més en fan tertúlia? Això és denigrant...
- Ei, que jo no li he dit res!
- Me'n vaig. Espero no haver-lo de veure mai més...
I en Joan va marxar amb el cap cop.


Al capdevall no havia estat una feina gaire difícil aquest cop.

Катюша

La lluna en un cove

A vegades ho volem tot, i a vegades ho volem ja. Però el més perillós és quan ho volem tot i ja. És llavors quan ens envaeix un terrible sentiment de decepció amb el món, ningú no ens pot satisfer tots els desitjos. I aquest sentiment no ens deixa veure l'egoisme que s'amaga rere el cor. No ens importa res més, que no sigui tenir-ho tot, i tenir-ho ja. Ni res més ni ningú més. Una realitat tan dura, que se'm posa la pell de gallina només de pensar-hi. Però les persones som una mica així, alguns més i d'altres menys. Potser obeeix tot a aquell instint de supervivència. No, potser és que alguns encara som uns nens consentits. No, és culpa de la gent que ens consenteix. El cas és que aquest comportaments mai no s'acaben bé, només fan mal a les persones que t'estimes , que et donarien la lluna, si poguessin. I per això em sap greu si, per descuit, m'he comportat així.

El poder passar factura

La CDU ha perdut un 10% dels vots a Nordrhein-Westfalen, és un dels pitjors resultats mai obtinguts en el land. I això em fa pensar, que el poder passa factura. De fet, votar és l'única manera que tenim de castigar el polítics. No en tenim cap altra. Ens diuen que vivim en una democràcia, però a mi encara no m'han deixat decidir res. Quan escolto els polítics criticar Catalunya i les lleis de normalització lingüística m'esgarrifo. Sembla com si ja no comptéssim ni com a votants.
Visc en un país en què el màxim que puc decidir és com vull la Diagonal, que, ho dic clar, tant de bo guanyi l'opció C. Llavors sí que podríem riure a cor què vols! I llavors es pregunten per què hi ha un percentatge tan gran d'abstenció. Hi ha tanta gent que no en vol ni sentir a parlar de la política, és com ser d'un equip que sempre perd, tot són desil·lusions.
Hola, sóc aquí! - m'agradaria cridar ben fort perquè em sentissin. Vull estudiar i només fan que demanar-me diners i més diners! Vull marxar a estudiar a fora per omplir el meu sac de coneixements i només fan que demanar-me diners i més diners! Que algú m'escolta? A mi m'havien dit que érem el futur. Si és així, per què he de pagar 4.000€ per un màster?

Força de voluntat?

Què és la força de voluntat? La força de voluntat és una altra manera de sentir-nos satisfets amb nosaltres mateixos pel fet que ens hem negat un plaer. Això ja prové dels grecs antics, d'aquells pensadors que deien que havíem de saber contenir el plaer. I és que, què ens donarà més plaer que el fet de saber que som forts contra la temptació? De fet, el plaer dura poc, és efímer. Però si ens l'estalviem, podem estar dies, setmanes o fins i tot mesos gaudint de la nostra força de voluntat. I recordant-nos com de bé ens sentim per no haver fet això o allò altre.

Ara us en faré un esquema gràfic:
PLAER PLAER PLAER FORÇA FORÇA PLAER PLAER PLAER FORÇA PLAER PLAER FORÇa PLAER FOrça PLAER força PLAER.

Així és com solen acabar les nostres discussions internes.

Però realment, per què convertim el plaer en una temptació? Potser és que relacionem plaer amb prohibit. Potser és perquè vivim en una societat que ens prohibeix tots els nostres plaers. Potser és perquè...Crec que avui, després de dues setmanes de sentir-me forta contra la temptació, faré campana.

Em falten les paraules

Avui he perdut le paraules. Crec que m'han caigut mentre corria per agafar el tren al matí. Tot era tan confús que ni me n'he adonat. Tot ha començat a tornar-se estrany quan he arribat a la universitat i no he pogut articular ni un mot, he patit el fenomen de tenir-ho-a-la-punta-de-la-llengua. I ho he passat malament, no perquè no m'he pogut comunicar durant tot el matí, sinó perquè havia d'escriure el blog, no podia deixar de fer-ho just el quart dia. Això m'ha tingut capficada fins ben entrat el migdia. Ha estat llavors quan se m'ha acudit resseguir tot el camí fins a casa per buscar les paraules. M'ha costat tres hores i vuit minuts recol·lectar-les ( de totes maneres crec que encara me'n falten!). Quan ja m'ha semblat que les tenia totes, m'he proposat de tornar a casa. Atenció! Ha estat només una proposta que no s'ha vist realitzada fins al cap de quatre hores ( vagues i més vagues). I així és com finalment m'he assegut davant de l'ordinador, l'he engegat i m'he adonat que no tenia connexió. Fins ara, que ja són quarts d'onze, ara ja puc començar a escriure sense por de quedar-me en blanc, ara ja tinc moltes paraules. Ara em trobo que em manquen les idees...
Bona nit!

El misteri de La Vanguardia

Hi ha un misteri a la meva vida que em té molt intrigada. És un mateix patró que es repeteix cada dia, és com si algú em volgués dir alguna cosa des d'alguna altra esfera. El cas és que cada matí, quan surto de casa em trobo La Vanguardia al terra. Està embolicada amb una goma de pollastre, fet que només em permet llegir-ne el titular. Jo no l'agafo mai, no m'hi he subscrit pas. Potser hauria d'informar de l'error al senyor de La Vanguardia.

Estimat senyor de La Vanguardia,

Ja és un costum rebre el seu diari cada dia en sortir de casa. Em temo que hi ha algun error amb l'adreça o potser em vaig donar d'alta a la subscripció per equivocació, sense fixar-m'hi gaire vull dir. El fet és que no puc viure més en el dubte, hem de resoldre aquest malentès d'alguna manera o altra al més aviat possible.

Atentament,

una lectora per força de La Vanguardia

Així hauria d'anar la cosa. Avui plovia i ja patia pel diari que de tan xop, no sobreviuria més que uns quants minuts. Per una banda m'ha fet il·lusió no haver d'encarar-me amb el misteri altre cop. I per altra banda, he sentit una enyorança terrible. Però m'he endut una bona sorpresa quan he vist que La Vanguardia avui ha aparegut amb un impermeable de plàstic.

Senyor de La Vanguardia, què pretén amb tot això? No deu ser que vol avançar la campanya electoral?

Dia de pluja (un títol suggerent)

Avui és dia de pluja i, per tant, tots els meus pensaments menen a la fatalitat. Els dies de pluja en un país que és (o serà) tropical es converteixen en autèntics malsons. O això és el que m'ha ensenyat l'experiència. Són dies en què els trens, extraordinàriament, deixen de funcionar, a la carretera hi ha cues i més cues, hi ha vaga d'autobusos, de cop i volta desapareixen tots els paraigües, toca verdura per sopar i , paradoxalment, no falta cap professor. I sí, això és per culpa de la falta de previsió. Però què hi hem de fer? No podem preparar-nos cada dia les bótes d'aigua, l'impermeable, el paraigües...per si de cas. No. Nosaltres no som així, o almenys jo. La fatalitat t'ha d'agafar desprevingut, si et prepares per rebre la bofetada de cara, ja no serà tan forta. Això ens porta a una conclusió: si avui també és un dia-catàstrofe per tu, enhorabona. Perquè voldrà dir que avui et llevaves pensant que seria un gran dia; que cada dia et lleves amb un somriure d'orella a orella; i que, per molt trist i deprimit que et sentis avui, quan t'allitis, frisaràs perquè sigui demà. Un bon dia pot ser qualsevol dia.

Tots necessitem un espai

Hello WWW!

D'aquesta manera saludo tot el ciberespai, amb l'anglès, la llengua franca, la llengua de tots. O això és el que ens han ensenyat, oi? Visc capficada en les llengües, en l'escriptura. L'escriptura, que, desafiant l'hel·lenisme, va néixer entre l'Èufrates i el Tigris. Primer van aparéixer els logogrames, els sistemes sil·làbics, i finalment l'alfabet. I així és com l'escriptura va deixar de ser complexa, va deixar de ser governada per les elits. L'escriptura es va democratitzar. I així és com jo et puc escriure i tu em pots llegir.
Per tant, gràcies a tants anys d'història, avui em disposo a dir amb paraules tot allò que no puc guardar més temps dins del meu cap.