La noia perfecta

Tenia el cos de seda, suau i sinuós. La pell d'argent la feia única i impossible d'igualar. Tenia uns ulls d'un negre penetrant, era difícil d'oblidar una mirada tan freda i alhora tan tendra. Els llavis ensenyaven un somriure petit i fràgil, massa fràgil. I els cabells envoltaven amb bronze unes espatlles que seduïen quan s'endevinaven entre la roba. El coll s'erigia pur, sense el record de cap petó.

Compartia el temps amb la lectura, la música i els estels, que li parlaven de la Lluna. Dissertava sobre Schopenhauer, Riba i Ovidi. Somiava ser noble, ser humil.

Reia quan havia de riure i plorava més del compte. No sabia enfadar-se, però lluitava contra el destí. Deia que res no estava escrit, que el futur és un camí per descobrir, que l'amor es respira entre llençols blancs i paraules sinceres.

I sí, hauria estat la noia perfecta. Hauria estat el desig dels homes més ardents de passió, hauria estat un diamant de vidre, si no haguéssim tingut en compte el seu petit defecte; era de fum.