Els pobres nous rics

Sí, jo també em mirava al mirall i sentia que ja ho tenia tot a la vida. Vivia al carrer de París i els meus dos fills eren els nens més feliços de la ciutat. Tenia uns ulls verds talment del color de l'esmeralda. Els meus cabells que baixaven suaument per les espatlles eren el desig de tots els homes. El meu marit ens havia tret de la misèria, es dedicava a vendre i a comprar pisos. Jo passava les tardes amb les meves amigues, comprant vestits de Vuitton i prenent te a les cinc. Ens havíem habituat als costums anglesos. Recollia els nens a l'escola a les sis en punt i el servei ja em tenia el berenar preparat. Dormia tant com volia i havia començat una col·lecció de ventalls.

I si ara em voleu fer la pregunta, ja us responc que sí. Era conscient que el nostre país s'estava endinsant en les etapes més negres des que vivim en la democràcia, que mai més no tornaria a brollar la riquesa del no res. Algunes de les meves amigues havien deixat de venir a les nostres trobades, ni tan sols contestaven les trucades.

Però jo encara era feliç. Fins que va sortir tot a la llum. I jo, ho juraré tantes vegades com faci falta, no en sabia res. No me n'havia explicat res. A poc a poc tot el servei ens va anar deixant. Les meves amigues em van girar l'esquena. Els meus fills patien humiliacions a l'escola. I la pressió de la premsa i de l'opinió pública es va fer cada cop més forta. El meu marit no sortia de casa i no badava boca. Els meus ventalls van perdre tot el sentit i els vaig anar cremant, un per un. Qui m'havia cregut que era? Aquelles puntes del segle XV ja eren fum. Com podia haver estat tan terriblement innocent? Ja no respirava ni aquell aire tacat de culpabilitat, tot era cendra. La meva col·lecció minvava. Quan l'últim va desaparèixer, vaig prendre la decisió. Quan mirava els meus fills només podia veure aquells monstres aviciats i insolents. Quan mirava el carrer de París veia cases fetes de fum, de fum de ventalls creamts.

Vaig prendre la decisió. I ara sóc aquí, vivint el drama d'una societat que va creure tenir-ho tot.