Et faràs gran

Una vegada, quan encara no sabia comptar fins a cent, em van dir que em faria gran, que seria una adolescent enfadada amb el món, una noia jove incomformista, una mama sobreprotectora i una àvia que faria macarrons els dissabtes. Llavors em va fer por imaginar que havia de ser més alta, que la pell se m'estiraria i se'm tornaria tova. Fins al dia que vaig empaquetar totes les meves nines, i que la por es va convertir en una realitat. Ara, que ja sé comptar fins a 100, encara em fa pànic no poder fer tot el que em vaig proposar quan era petita. I el que em fa més temor és decebre'm. Què diria de mi la Gemma de sis anys? I la de nou? La Gemma que em fa més por que em jutgi és la de 12 anys, que es pensava que ho tindria tot, que el món era gran i no s'acabava mai, que la seva història encara estava per escriure's. Ella em diria que tornés a començar, que canviés de rumb. I la Gemma de 16 anys? Ella em diria que em vaig equivocar quan vaig triar qui volia ser, que no he sigut capaç de perfeccionar tots els meus defectes.
La nena que escrivia contes quan s'avorria ha desaparegut. La nena que s'imaginava que era secretària d'una empresa a les hores de classe, botiguera quan feia cua al supermercat, professora quan estudiava pels exàmens...ja no hi és.

En el meu món ja no hi ha espai per la nena que era i que encara sóc. Em va fer por no saber fer-me gran, i crec que encara no n'he après.