Juguem?

Us proposo un joc. A veure qui la diu més grossa.

Tema: el futur de l'Estatut

Jo començo.

El dia 10 de juliol els catalans sortiran al carrer demanant la independència, i amb foc per cremar l'Estatut. L'11 de juliol Espanya celebrarà la victòria del mundial i sortirà tot l'orgull nacionalista i rojigualdo, els Estatuts tornaran a morir en flames. I també prendran foc seus de partits polítics i organitzacions pro separatistes. Aquella mateixa nit bandes de joves encaputxats tiraran bales de pintura als mossos. Enmig de la confusió, el senyor Millet s'escaparà de la presó i aprofitarà per marxar a les Maldives. El molt honorable president de la Generalitat falsejarà el seu títol de català i en el lloc de la C, hi posarà una D. El president de l'Espanya insoluble pujarà l'IVA abans que ningú no se n'adoni. La Quemacho escriurà en el seu diari secret "jo no sóc catalana", per deixar constància de la seva constitucionalitat. Els joves dissidents de les joventuts d'Esquerra compliran les seves amenaces i faran una visita a certa casa de la Garriga. Entre el caos, la Renfe, com a acte de solidarització amb el poble català, farà vaga. La pregunta del dia 13 de juliol dels Matins serà: Donaríeu suport a la candidatura a la presidència de Pilar Rahola? I el Cuní dirà. Matins.No o Matins.No.

L'Estatut, o document que acredita la pèrdua de tots els drets dels ciutadans catalans i del qual se'n deriva la submissió incondicional al Reino de España cristiano apostólico y romano, quedarà enterrat en una Catalunya eixelebrada que intentarà escapar del minotaure, mentre és perseguida per un grapat de feixistes sense enteniment.

0,99 €

Estic empipada. M'han intentat entabanar. M'han intentat vendre una bossa de plàstic per 0,99 €, i jo ja en duia una de roba.

- Yo la tengo y va muy bien.

- Ja, però és que jo ja en tinc una de roba.

- Pero ésta es tres veces más grande. - I ha procedit a desplegar-la, jo ja em veia embolcallada talment com en una obra de Christo. El cas és que aquella dona no tenia gaire ben fonamentada la percepció de l'espai en tres dimensions.

- Sí, ja ho veig. Jo la vaig comprar per un euro a uns nens de l'escola dels meus fills.

- Pues esta no es tan cara. Sólo son 99 céntimos.- Ja comencem, com odio els preus que apel·len a la ineptitud dels consumidors.- Y además, ésta no se rompe.

I llavors m'ha vingut al cap una idea fugaç, si és una bossa tan resistent potser no estaria de més comprovar-ho. I posar-la-hi al cap. Fugaç, ja ho he dit.

Se m'han encongit

Avui he posat els somnis a la rentadora i se m'han encongit. Potser m'he confós de sabó o de suavitzant. Però se m'han encongit. És que els havia dut massa temps i ja era hora de rentar-los.

La noia perfecta

Tenia el cos de seda, suau i sinuós. La pell d'argent la feia única i impossible d'igualar. Tenia uns ulls d'un negre penetrant, era difícil d'oblidar una mirada tan freda i alhora tan tendra. Els llavis ensenyaven un somriure petit i fràgil, massa fràgil. I els cabells envoltaven amb bronze unes espatlles que seduïen quan s'endevinaven entre la roba. El coll s'erigia pur, sense el record de cap petó.

Compartia el temps amb la lectura, la música i els estels, que li parlaven de la Lluna. Dissertava sobre Schopenhauer, Riba i Ovidi. Somiava ser noble, ser humil.

Reia quan havia de riure i plorava més del compte. No sabia enfadar-se, però lluitava contra el destí. Deia que res no estava escrit, que el futur és un camí per descobrir, que l'amor es respira entre llençols blancs i paraules sinceres.

I sí, hauria estat la noia perfecta. Hauria estat el desig dels homes més ardents de passió, hauria estat un diamant de vidre, si no haguéssim tingut en compte el seu petit defecte; era de fum.

Els pobres nous rics

Sí, jo també em mirava al mirall i sentia que ja ho tenia tot a la vida. Vivia al carrer de París i els meus dos fills eren els nens més feliços de la ciutat. Tenia uns ulls verds talment del color de l'esmeralda. Els meus cabells que baixaven suaument per les espatlles eren el desig de tots els homes. El meu marit ens havia tret de la misèria, es dedicava a vendre i a comprar pisos. Jo passava les tardes amb les meves amigues, comprant vestits de Vuitton i prenent te a les cinc. Ens havíem habituat als costums anglesos. Recollia els nens a l'escola a les sis en punt i el servei ja em tenia el berenar preparat. Dormia tant com volia i havia començat una col·lecció de ventalls.

I si ara em voleu fer la pregunta, ja us responc que sí. Era conscient que el nostre país s'estava endinsant en les etapes més negres des que vivim en la democràcia, que mai més no tornaria a brollar la riquesa del no res. Algunes de les meves amigues havien deixat de venir a les nostres trobades, ni tan sols contestaven les trucades.

Però jo encara era feliç. Fins que va sortir tot a la llum. I jo, ho juraré tantes vegades com faci falta, no en sabia res. No me n'havia explicat res. A poc a poc tot el servei ens va anar deixant. Les meves amigues em van girar l'esquena. Els meus fills patien humiliacions a l'escola. I la pressió de la premsa i de l'opinió pública es va fer cada cop més forta. El meu marit no sortia de casa i no badava boca. Els meus ventalls van perdre tot el sentit i els vaig anar cremant, un per un. Qui m'havia cregut que era? Aquelles puntes del segle XV ja eren fum. Com podia haver estat tan terriblement innocent? Ja no respirava ni aquell aire tacat de culpabilitat, tot era cendra. La meva col·lecció minvava. Quan l'últim va desaparèixer, vaig prendre la decisió. Quan mirava els meus fills només podia veure aquells monstres aviciats i insolents. Quan mirava el carrer de París veia cases fetes de fum, de fum de ventalls creamts.

Vaig prendre la decisió. I ara sóc aquí, vivint el drama d'una societat que va creure tenir-ho tot.

A vegades també perdem

El llibres parlen de somnis per complir, de lluites per guanyar, d'amors per conquerir. Però no n'hi ha cap que ens digui que a vegades HEM de perdre. Ens costa d'acceptar que les batalles també s'han de saber abandonar. Potser necessitem algú que ens digui "deixa-ho estar", o potser som nosaltres mateixos que ens adonem que ja no volem patir més. Perdre, sense eufemismes, no agrada a ningú, ni ens fa més forts, ni ens ajuda a no caure en els mateixos errors. Perdre és perdre, i és dolent, i fa mal. Però en aquesta vida no hem vingut a guanyar. O és que encara hi ha algú que s'ho pensi?

Els nens especials

- I què tenen?

-Qui?

- Això de què parlaves, els nens especials.

- Doncs són uns nens amb una sensibilitat exquisida, capaços d'entendre cada concepte a la primera, amb un sentit de l'empatia enorme i amb un somriure en què anheles de reconèixer-te.

- Tot això?

- I més, ja pots començar a parlar amb ells de televisió que acabaràs amb un discurs de la política esperpèntica actual.

- Ja t'entenc.

- No te n'adones, però parles i parles i ells et miren, només els especials vull dir, et miren amb uns ulls com taronges. I asseveren les teves ( o no tan teves) tesis sobre la fallida del capitalisme.

- Ostres!

- Sí, i el més curiós és que ells encara són en un món a molts anys llum del nostre, però m'entenen. I, de tant en tant, m'etziben algun comentari de nen il·lustrat que em deixa de pedra.

- Potser és que encara ets aquella nena que un dia també va impressionar la professora.

- No, jo ja no sóc aquella nena, i mai no he estat de les especials, creu-me. Però saps que són tan nobles que aconseguiran tot el que voldran, que són tan tendres que mai no faran mal.

- ...

- Perdona! Va continua! Ara toquem només amb la mà dreta.

El desig

A vegades el desig és tan fort que corre per les venes, a vegades el desig fa tant de mal que et reventa el cor. És tan intens que t'omple d'un sentiment inexplicable, que no podries descriure ni amb totes les paraules de totes les llengües del món. És tan roent que t'escalfa la pell, i cada petita part del teu cos.

Però el pitjor és quan el desig no es pot satisfer. Llavors es converteix en una bèstia disposada a arrassar-ho tot. Insaciable. I jo tinc un desig que no es fa realitat. Jo vull ser lliure, jo vull viure en una terra lliure. Jo m'estimo amb tanta fermesa la meva llengua, que seria incapaç d'oblidar-ne un sol mot. Vull tant la meva terra, que no podria mai esborrar-ne una sola petjada. M'apassionen tant Papasseit, Carner, Espriu, que me'ls aprendria de memòria per no deixar de recitar-los ni un sol dia. I l'albada, i el capvespre i les nits vora el mar i la mar a la meva vora.