jueves, 27 de mayo de 2010

Les decisions equivocades

Avui ha estat el dia de les decsions equivocades. Tenia un examen molt important al matí i no podia fer tard de cap manera. Només llevar-me m'he dutxat i tot seguit he decidit quina roba m'havia de posar. Sobre el llit tenia una brusa blava i una de vermella. He estat dubtant, la blava és més bonica, però la vermella m'afavoreix més a la cara...La blava mateix. I m'he posat els texans i les sabates i cap a esmorzar. No sabia si prendre un got de llet o un iogurt amb fruites. El iogurt m'ha fet el pes. Tenia un gust estrany. Just quan me l'he acabat, m'he adonat que estava caducat. Però no hi he donat importància. Per arribar a la universitat tinc dues opcions, o bé el tren o bé el bus. Per agafar el bus havia de córrer perquè feia tard, així que he preferit fiar-me del tren. FIAR-ME DEL TREN! Mai més. Amb l'estòmac remogut he esperat tres quarts d'hora per culpa d'un arrollamiento. Sort que havia sortit amb temps de casa! Un cop a la universitat he pensat, on aniràs a estudiar? A la biblioteca o a la facultat? I quina decisió he pres? L'equivocada, és clar. A la facutat m'he trobat que tots els ordinadors eren plens i la peixera que semblava una lleonera. Finalment m'han persuadit per anar al bar. I ja no he pogut estudiar. I jo, que cada cop estava més nerviosa. Fins que a les dotze en punt ja era asseguda a la cadira. Els que han arribat tard s'han quedat sense seient i han hagut d'esperar el professor. Sort que m'he afanyat, he pensat. I quan el senyor Pallol ha arribat i s'ha assabentat del problema, ha pres una decisió (equivocada?):
- Doncs, com que tots no podeu fer l'examen i és injust que, com sempre, hagin de carregar amb el mort els més impuntuals - ell feia un quart d'hora tard -, he decidit que tots aquells que porteu la samarreta vermella esteu excempts de fer l'examen i us aprovaré automàticament.

He decidit que no publicaré aquesta entrada.

lunes, 24 de mayo de 2010

En un restaurant

Dues parelles i un restaurant. Dues taules i un restaurant. L'una té vint anys, l'altra ja deu rondar els cinquanta. Sopen. Els uns demanen pizza per compartir i una aigua, només una. Els altres mengen entrecot al roquefort, amanida de salmó i pasta amb ceps, ho acompanyen amb un Raimat i prenen cafè i copa. En una taula es parla de futur, en l'altra de passat. Els uns riuen i s'enfaden. Els altres s'enfaden i no riuen. L'home fa pudor de fum i la dona de nostàlgia. El noi fa ulls de cansat i la noia de somni i esperances. Una taula paga en targeta. L'altra en efectiu. Se'n van. Una parella camina agafada per aquí i per allà. L'altra ha estat separada pel temps, i es criden, i es criden més. La primera arriba a casa d'ella i es besen, però es giren pels crits. L'home és sol, la dona s'escapa. I ell corre darrere d'ella, però no pot atrapar-la, o no vol. Entra dins del cotxe fent un cop de porta. El noi engega el cotxe. L'home prem l'accelerador. El noi posa la marxa. La noia s'ho mira. La dona qui sap on és.
Quatre vides separades pel temps.

jueves, 20 de mayo de 2010

El temps


Aprofitar el temps, fer temps, passar el temps, perdre el temps, temps diferit, temps real, temps compartit, temps mort, cridar el mal temps, tocar a temps.
No tinc temps! Em falta el temps. Doneu-me temps.

L'angoixa m'entra pels dits petits del peu i se'm fica ben endins. El meu cor és ple d'angoixa. I no tinc temps. I exàmens i més exàmens. I no tinc temps, he dit. L'angoixa em passa per l'estòmac i m'atrapa l'ànima.


I afegeixo: qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me!

lunes, 17 de mayo de 2010

Foc a la burrocràcia!

Fa tres dies que vaig d'una banda a una altra, dels despatxos dels professors a gestió acadèmica ( que, per cert, no en té res ni de gestió ni d'acadèmica), amunt i avall, avall i amunt. I sabeu què és el més divertit? Encara no he avançat ni una mica, tothom es treu el mort de sobre aquí! I qui en paga les conseqüencia? L'alumnat. És clar, nosaltres no cobrem per anar d'un lloc a un altre. Nonsense.

Però això podria ser molt pitjor. No m'imagino com deu ser la burrocràcia interplanetària. Imagineu-vos quina vida de bojos deu viure un estudiant de Mart que vulgui marxar d'Erasmus a Venus. Suposo que ha de començar a pensar en l'Erasmus des que neix. Els seus pares han de començar a fer cua a gestió acadèmica quan encara no l'han concebut. I espereu, que encara hi sigui a temps! Doncs ara imagineu què els va passar a uns pobres pares de Júpiter, que van començar tots els tràmits deu anys abans que nasqués el seu fill. Tenien tantes esperances que seria un jove amb molt de talent! I el seu fill els va sortir tot un geni. A classe treia sempre matrícules, era un nen excepcional. Va arribar a la universitat i va començar a estudiar ciència de partícules microsintètiques ( una ciència amb molt de futur a Júpiter). I finalment, el dia que ho havia de preparar tot per marxar a Plutó, quina va ser la decepció del nano quan li van comunicar que Plutó havia deixat de ser un planeta i que havien hagut d'anul·lar el conveni amb la universitat!

El misteri continua...


Doncs sembla que hi continuen insistint. Avui, tan bon punt he arribat a la facultat, m'he trobat cinc estants plens de diaris. I no fa falta que digui quin eren. Sí, 300 Vanguardies acabades de sortir del forn. No sabia què fer! Ara ja m'ho començo a plantejar seriosament, qui em vol fer tornar boja?
Volia passar de llarg, i fer veure que no havia vist res, continuar el meu dia normal, d'una setmana normal, d'un mes normal. Però no! Era allà! I tots els jugadors del Barça em miraven amb ulls penetrants.
No he tingut altra opció, no he pogut resistir la temptació. L'he agafada: el Barça i les consultes n'eren els titulars. I la plegada, tal com fan tots els que deixem per més tard, això de llegir el diari.

Però el destí m'ha ajudat en el meu intent de lluitar contra aquesta imposició tan estranya. M'he adonat que la professora no havia vingut. La classe era buida. I he anat a l'herba, a estirar-m'hi, a meditar sobre tot aquesta conxorxa que sembla que no té final.

L'herba era humida, i sabeu què se m'ha acudit? Sí, això mateix. Seure damunt la Vanguardia.
Aquest ha estat el meu crit rebel d'avui.

viernes, 14 de mayo de 2010

Em declaro creient

Em declaro creient. Jo crec en els àngels. Crec que cadascú té un àngel que, tard o d'hora, se'ns apareix. Pot ser de mil maneres diferents, però nosaltres el reconeixem, perquè només n'hi ha un.
A vegades t'acompanya al llarg de la teva vida per guiar-te, però d'altres, tan sols resta amb tu uns quants minuts. Però des d'aquell dia, sents que comença veritablement la teva vida. Et pot aparèixer quan encara ets un nen o quan ja comences a acomiadar-te. Tard o d'hora, tard o d'hora...

El teu àngel et pot aparèixer en forma humana, literària, musical, artística. I no l'oblides mai més.
I quan hi penses, t'envaeix la nostàlgia. Sempre hi ha un dia en què t'abandona i et diu que facis el teu camí. Perquè sinó no seria un bon àngel. No és ell qui ens ha de solucionar els problemes, som nosaltres qui hem d'avançar pas a pas, sols. SOLS. Només amb el record latent d'un dia que vam veure-ho tot clar, d'un dia que tots es va posar al seu lloc. Un dia o un mes o un segon.

Tindrem prou força?

miércoles, 12 de mayo de 2010

Els cors fràgils


- I a què diu que es dedica?
- Em dedico a destrossar cors.
- Ostres! I com ho fa?
- Doncs els premo ben fort, els aixafo, fins que en trec tot el suc.
- I com ho pot fer, això?
- Ui, no li ho puc explicar.
- Per què?
- Bé doncs, no tothom ho pot entendre, sap?
- Què insinua? Que no sóc prou llest?
- I ara! El cas és que m'han arribat veus, que és una mica ximple, però molt bon paio, eh?
- Qui li ho ha dit, això?
- No ho sé ben bé, pregunti-ho a la seva dona.
- Ei, amb la meva dona...
- Què?
- No s'hi fiqui!
- Ui , doncs precisament no és això el que ella diu als altres homes.
-Què insinua? Que és una fresca?
- I ara! Però he sentit veus...que la seva dona no és gaire ximple, per dir-ho d'alguna manera.
- Qui li ho ha dit això?
- No ho sé, però pregunti-ho al de can Fuster.
- No, no pot ser. Si som amics de tota la vida!
- Ei, ei , ei. Que jo no li he dit res.
- I amb qui més, si no és secret, és clar. Tot i que no crec que ho sigui gaire, si tot el poble en va ple.
- I ara! Bé, podria preguntar-ho....L'altre dia eren quatre ho cinc els qui ho comentaven.
- I a més en fan tertúlia? Això és denigrant...
- Ei, que jo no li he dit res!
- Me'n vaig. Espero no haver-lo de veure mai més...
I en Joan va marxar amb el cap cop.


Al capdevall no havia estat una feina gaire difícil aquest cop.

Катюша

lunes, 10 de mayo de 2010

La lluna en un cove


A vegades ho volem tot, i a vegades ho volem ja. Però el més perillós és quan ho volem tot i ja. És llavors quan ens envaeix un terrible sentiment de decepció amb el món, ningú no ens pot satisfer tots els desitjos. I aquest sentiment no ens deixa veure l'egoisme que s'amaga rere el cor. No ens importa res més, que no sigui tenir-ho tot, i tenir-ho ja. Ni res més ni ningú més. Una realitat tan dura, que se'm posa la pell de gallina només de pensar-hi. Però les persones som una mica així, alguns més i d'altres menys. Potser obeeix tot a aquell instint de supervivència. No, potser és que alguns encara som uns nens consentits. No, és culpa de la gent que ens consenteix. El cas és que aquest comportaments mai no s'acaben bé, només fan mal a les persones que t'estimes , que et donarien la lluna, si poguessin. I per això em sap greu si, per descuit, m'he comportat així.

El poder passar factura


La CDU ha perdut un 10% dels vots a Nordrhein-Westfalen, és un dels pitjors resultats mai obtinguts en el land. I això em fa pensar, que el poder passa factura. De fet, votar és l'única manera que tenim de castigar el polítics. No en tenim cap altra. Ens diuen que vivim en una democràcia, però a mi encara no m'han deixat decidir res. Quan escolto els polítics criticar Catalunya i les lleis de normalització lingüística m'esgarrifo. Sembla com si ja no comptéssim ni com a votants.
Visc en un país en què el màxim que puc decidir és com vull la Diagonal, que, ho dic clar, tant de bo guanyi l'opció C. Llavors sí que podríem riure a cor què vols! I llavors es pregunten per què hi ha un percentatge tan gran d'abstenció. Hi ha tanta gent que no en vol ni sentir a parlar de la política, és com ser d'un equip que sempre perd, tot són desil·lusions.
Hola, sóc aquí! - m'agradaria cridar ben fort perquè em sentissin. Vull estudiar i només fan que demanar-me diners i més diners! Vull marxar a estudiar a fora per omplir el meu sac de coneixements i només fan que demanar-me diners i més diners! Que algú m'escolta? A mi m'havien dit que érem el futur. Si és així, per què he de pagar 4.000€ per un màster?

jueves, 6 de mayo de 2010

Força de voluntat?

Què és la força de voluntat? La força de voluntat és una altra manera de sentir-nos satisfets amb nosaltres mateixos pel fet que ens hem negat un plaer. Això ja prové dels grecs antics, d'aquells pensadors que deien que havíem de saber contenir el plaer. I és que, què ens donarà més plaer que el fet de saber que som forts contra la temptació? De fet, el plaer dura poc, és efímer. Però si ens l'estalviem, podem estar dies, setmanes o fins i tot mesos gaudint de la nostra força de voluntat. I recordant-nos com de bé ens sentim per no haver fet això o allò altre.


Ara us en faré un esquema gràfic:
PLAER PLAER PLAER FORÇA FORÇA PLAER PLAER PLAER FORÇA PLAER PLAER FORÇa PLAER FOrça PLAER força PLAER.


Així és com solen acabar les nostres discussions internes.


Però realment, per què convertim el plaer en una temptació? Potser és que relacionem plaer amb prohibit. Potser és perquè vivim en una societat que ens prohibeix tots els nostres plaers. Potser és perquè...Crec que avui, després de dues setmanes de sentir-me forta contra la temptació, faré campana.

miércoles, 5 de mayo de 2010

Em falten les paraules


Avui he perdut le paraules. Crec que m'han caigut mentre corria per agafar el tren al matí. Tot era tan confús que ni me n'he adonat. Tot ha començat a tornar-se estrany quan he arribat a la universitat i no he pogut articular ni un mot, he patit el fenomen de tenir-ho-a-la-punta-de-la-llengua. I ho he passat malament, no perquè no m'he pogut comunicar durant tot el matí, sinó perquè havia d'escriure el blog, no podia deixar de fer-ho just el quart dia. Això m'ha tingut capficada fins ben entrat el migdia. Ha estat llavors quan se m'ha acudit resseguir tot el camí fins a casa per buscar les paraules. M'ha costat tres hores i vuit minuts recol·lectar-les ( de totes maneres crec que encara me'n falten!). Quan ja m'ha semblat que les tenia totes, m'he proposat de tornar a casa. Atenció! Ha estat només una proposta que no s'ha vist realitzada fins al cap de quatre hores ( vagues i més vagues). I així és com finalment m'he assegut davant de l'ordinador, l'he engegat i m'he adonat que no tenia connexió. Fins ara, que ja són quarts d'onze, ara ja puc començar a escriure sense por de quedar-me en blanc, ara ja tinc moltes paraules. Ara em trobo que em manquen les idees...
Bona nit!

martes, 4 de mayo de 2010

El misteri de La Vanguardia


Hi ha un misteri a la meva vida que em té molt intrigada. És un mateix patró que es repeteix cada dia, és com si algú em volgués dir alguna cosa des d'alguna altra esfera. El cas és que cada matí, quan surto de casa em trobo La Vanguardia al terra. Està embolicada amb una goma de pollastre, fet que només em permet llegir-ne el titular. Jo no l'agafo mai, no m'hi he subscrit pas. Potser hauria d'informar de l'error al senyor de La Vanguardia.


Estimat senyor de La Vanguardia,

Ja és un costum rebre el seu diari cada dia en sortir de casa. Em temo que hi ha algun error amb l'adreça o potser em vaig donar d'alta a la subscripció per equivocació, sense fixar-m'hi gaire vull dir. El fet és que no puc viure més en el dubte, hem de resoldre aquest malentès d'alguna manera o altra al més aviat possible.

Atentament,

una lectora per força de La Vanguardia


Així hauria d'anar la cosa. Avui plovia i ja patia pel diari que de tan xop, no sobreviuria més que uns quants minuts. Per una banda m'ha fet il·lusió no haver d'encarar-me amb el misteri altre cop. I per altra banda, he sentit una enyorança terrible. Però m'he endut una bona sorpresa quan he vist que La Vanguardia avui ha aparegut amb un impermeable de plàstic.

Senyor de La Vanguardia, què pretén amb tot això? No deu ser que vol avançar la campanya electoral?

domingo, 2 de mayo de 2010

Dia de pluja (un títol suggerent)

Avui és dia de pluja i, per tant, tots els meus pensaments menen a la fatalitat. Els dies de pluja en un país que és (o serà) tropical es converteixen en autèntics malsons. O això és el que m'ha ensenyat l'experiència. Són dies en què els trens, extraordinàriament, deixen de funcionar, a la carretera hi ha cues i més cues, hi ha vaga d'autobusos, de cop i volta desapareixen tots els paraigües, toca verdura per sopar i , paradoxalment, no falta cap professor. I sí, això és per culpa de la falta de previsió. Però què hi hem de fer? No podem preparar-nos cada dia les bótes d'aigua, l'impermeable, el paraigües...per si de cas. No. Nosaltres no som així, o almenys jo. La fatalitat t'ha d'agafar desprevingut, si et prepares per rebre la bofetada de cara, ja no serà tan forta. Això ens porta a una conclusió: si avui també és un dia-catàstrofe per tu, enhorabona. Perquè voldrà dir que avui et llevaves pensant que seria un gran dia; que cada dia et lleves amb un somriure d'orella a orella; i que, per molt trist i deprimit que et sentis avui, quan t'allitis, frisaràs perquè sigui demà. Un bon dia pot ser qualsevol dia.

Tots necessitem un espai

Hello WWW!

D'aquesta manera saludo tot el ciberespai, amb l'anglès, la llengua franca, la llengua de tots. O això és el que ens han ensenyat, oi? Visc capficada en les llengües, en l'escriptura. L'escriptura, que, desafiant l'hel·lenisme, va néixer entre l'Èufrates i el Tigris. Primer van aparéixer els logogrames, els sistemes sil·làbics, i finalment l'alfabet. I així és com l'escriptura va deixar de ser complexa, va deixar de ser governada per les elits. L'escriptura es va democratitzar. I així és com jo et puc escriure i tu em pots llegir.
Per tant, gràcies a tants anys d'història, avui em disposo a dir amb paraules tot allò que no puc guardar més temps dins del meu cap.

Datos personales

Mi foto
www.gemmarepiso.com @Gemma_Repiso