No diguis res

Sssht! Calla i pensa.

Vivim en una cultura en què el silenci no té cap valor. Tothom té por del silenci, quan passegem tranquil·lament pel costat del mar, o pel passeig de la ciutat, o fem una copa en un restaurant, necessitem parlar. Evitem quedar-nos callats, mirant-nos als ulls i esbossant un somriure que parlaria més, molt més que les trivialitats que ens hem acostumat a dir-nos. Però ens neguem a deixar pas al silenci, i ens inventem històries o creem personatges, ens fem preguntes i ens les rebatem. Tot per evitar aquells instants que creiem incòmodes. No entenem que la intimitat es guanya amb silencis, no pas amb paraules.

Hem de córrer

Corre camps a través, les cames comencen a cansar-se però no defalleixen. Sent que els peus s'han convertit en propulsors de foc i els braços acompanyen el moviment de tot el cos amb una força que mai abans no havia experimentat. En el seu cap només hi ha una idea: marxar ben lluny, no dexar que l'atrapin. No pot mirar enrere, ni tan sols pot aturar-se per esbufegar. Un temor indescriptible l'arrossega cap a la fatiga. Malgrat tot, vol fugir. Ja no sap quant fa que no reposa, potser hores, potser dies, potser anys. El cor ja és una bomba que pot esclatar en qualsevol moment, els batecs són cada cop més insistents, ja no hi ha vacil·lació.

Ha de continuar.

Fuig, com sempre ha fet. Fuig del passat, dels sentiments, del futur, del present.

"No miris enrere, no miris endavant, no vulguis saber què t'espera, no vulguis recordar el que ja has viscut. Oblida-te'n, ja només pots fer el que sempre has fet: intentar que el temps no et devori a tu també."

Un món nou

I si construíssim un món a mida? Un món que nosaltres podríem desxifrar, perquè hauríem estat nosaltres els qui l'hauríem encriptat. Un món fet perquè nosaltres en descobríssim l'entrellat. Quina gran sort pels físics, químics, metges!

El món l'hauria de crear un equip d'homes renaixentistes i il·lustrats, però també de lluitadors i somiadors, i hi haurien de col·laborar pobres i rics. No hi hauria lloc pels mentiders ni pels assassins ni pels maltractadors ni pels...dissidents, no hi hauria Llucifers. Tothom en tindria prou amb el que li pertocaria. Ningú no hauria de demanar mai res, perquè seria feliç. I és més, tothom seria lliure.

Els deixaríem triar si volen ser lliures o si volen ser feliços?

Evidentment que no, qui no vol ser feliç?

És pot ser feliç per obligació?

No has entès res. Viuríem en un món on ningú no es plantejaria si ha de ser feliç o no, perquè no existiria la tristesa.

Ni la felicitat.

No existiria la tristesa; tan sols l'amor i l'amistat. Tothom estimaria amb bogeria els seus fills, els seus pares, els seus marits i les seves mullers. Viuríem en el món de la comprensió i el bon fer. La gent se saludaria pel carrer i es desitjarien un bon dia. S'hauria acabat la fredor de les grans urbs. La gent somriuria a totes hores i mai no cauria cap llàgrima.


I qui seria el tirà de la teva tirania?


La felicitat.

Et faràs gran

Una vegada, quan encara no sabia comptar fins a cent, em van dir que em faria gran, que seria una adolescent enfadada amb el món, una noia jove incomformista, una mama sobreprotectora i una àvia que faria macarrons els dissabtes. Llavors em va fer por imaginar que havia de ser més alta, que la pell se m'estiraria i se'm tornaria tova. Fins al dia que vaig empaquetar totes les meves nines, i que la por es va convertir en una realitat. Ara, que ja sé comptar fins a 100, encara em fa pànic no poder fer tot el que em vaig proposar quan era petita. I el que em fa més temor és decebre'm. Què diria de mi la Gemma de sis anys? I la de nou? La Gemma que em fa més por que em jutgi és la de 12 anys, que es pensava que ho tindria tot, que el món era gran i no s'acabava mai, que la seva història encara estava per escriure's. Ella em diria que tornés a començar, que canviés de rumb. I la Gemma de 16 anys? Ella em diria que em vaig equivocar quan vaig triar qui volia ser, que no he sigut capaç de perfeccionar tots els meus defectes.
La nena que escrivia contes quan s'avorria ha desaparegut. La nena que s'imaginava que era secretària d'una empresa a les hores de classe, botiguera quan feia cua al supermercat, professora quan estudiava pels exàmens...ja no hi és.

En el meu món ja no hi ha espai per la nena que era i que encara sóc. Em va fer por no saber fer-me gran, i crec que encara no n'he après.

Llista d'eufemismes

No, jo no m'he enfadat. Jo no m'enfado mai. Jo només m'ofenc, em decebo, m'entristeixo, em sento ferida, em disgusto, m'absento durant un interval curt de temps en els meus pensaments, em molesto, em sento malament, em deprimeixo, estic decaiguda, sento una fiblada intensa al cor, pateixo, ploro, em torno de pedra, llanço mirades furtives, encreuo els braços, no vull que em parlin, vull que em parlin, m'enfonso, em panseixo, em desanimo, estic abatuda, sóc una ànima en pena...

Formatge i vi

No hi ha cap parella tan perfecta com el formatge i el vi, com el vi i el formatge. No hi ha cap unió més forta, cap lligam més estret.

Aquesta nit

Aquesta nit no hi ha lluna plena, ni brillen els estels. Han marxat de vacances i han deixat un rètol: Tancat fins al 31 de juliol. I si no hi ha estels, no hi ha somnis. I sense somnis no hi ha nits. Aquesta nit no existeix, és una il·lusió de la nostra ment perversa que s'entesta a fer-nos mal.
Aquesta nit no existirà mai, mai ningú no la podrà marcar al calendari, perquè no haurà existit.