Avui fa quatre anys

Avui fa quatre anys que vaig agafar un tren. Em tremolaven les cames. Sabia on anava. Una casa vora el mar. Sabia què hi anava a fer. I sabia que volia fer-ho. Però unes pessigolles desconegudes em recorrien tot el cos. Començaven pel ventre i pujaven fins a les orelles. Parada rere parada els viatgers anaven baixant, amb el dit al vidre resseguia la línia de la costa. Quan el vagó feia cap a un túnel, aprofitava la foscor per mirar-me a la finestra i retocar-me els ulls, pintar-me els llavis i posar-me cada cabell al seu lloc. Castelldefels, Viladecans, Vilanova i la Geltrú i...Aquell viatge mai no se'm va fer tan llarg.

Avui fa quatre anys que les teves mans van recórrer la meva cintura, que vaig sentir els batecs del teu cor més a prop que mai. Els nostres ulls cremaven de passió. Érem joves, però no ho sabíem. En una casa vora el mar. Sobre el llit, dues grans flors que marcaven el ritme d'un amor. El món va ser nostre. Els llavis es desitjaven. Érem joves. Les coques de llardons. El tacte d'uns cossos porucs. Els petards i el regust d'un pollastre a l'ast.

I ara ho recordo, recordo la casa i el mar. Recordo el sofà i recordo el llit. Recordo els teus ulls i les meves cames. Recordo i somnio. Una altra nit, sota els llençols d'una casa vora el mar.

Un Sant Jordi sense tu

Surt el Sol per la finestra i rebrota el verd de les fulles cada matí, un verd que no és el meu verd. Un verd que fuig de tots els verds que mai abans havia vist. La llum m'arriba directa als ulls i em desperta.

La vida, penso, de nou la vida. Però la vida és difícil sense tu. La vida era llevar-me per tu, riure amb tu i fer l'amor cada nit. La vida era esperar-te en una estació o fer quilòmetres per un petó. La vida eren les palpitacions al cor, les abraçades en despuntar el dia. La vida era una cançó que no s'acabava, un concert que ens feia saltar al compàs dels nostres desitjos.

La vida era formatge i vi, somnis i anhels, llengua i cultura. La vida era tot el que ja no és.

La vida sense tu fa mal, molt de mal.

Mädchen im Mohnfeld. Dora Hitz

La lluna és la mateixa per a tothom

De sobte el món trontolla, de cop i volta el ganivet desfila la corda i et deixa fent acrobàcies sobre un paper de seda, si hi mires a través hi veus l'aigua transparent que s'enfila muntanya amunt, com si no volgués arribar mai a la mar. Alguns ocells s'hi enganxen les ales, d'altres proven de fer-hi forats i et fan pessigolles als peus. Les cares conegudes et miren intrigades, cada esguard és un fil que cau. Cada pregunta i cada resposta t'hi apropen un xic més.

De sobte et sents dèbil, les ombres s'esfumen i et deixen d'abraçar. La por també s'espanta i fuig.

I no vols girar la vista enlaire però veus com es despenja un fil, i un altre i un altre. N'ets conscient, però no t'atreveixes a alçar el cap, no vols saber quants en queden. Com més hi penses més en veus, desafien la gravetat de l'aire. Tard o d'hora et deixaràs anar, o t'hi obligaran. La curiositat se t'arrapa ben fort en els últims minuts i t'insisteix que has de tombar la vista.

Fes-ho, ja, no vols saber quants te'n queden? De debò que no? Saps que això no és per sempre i, tu, només tu, tens la oportunitat de comptar les hores i els minuts. D'altres s'afanyarien a fer-ho, provarien d'endevinar en quin moment exacte cauria el següent. I tu, en canvi, dius que saber-te finit t'impediria balancejar-te aquí i allà.

Et corromp i se't menja per dins, negar-ho seria falsejar el teu futur. I ho fas, i mires més enllà.

No hi ha res, no hi ha cap corda ni cap fil, no hi ha cap ganivet que esquinci cap fibra. Bé, sí. Amunt, molt amunt hi penja una lluna. La meva lluna, la teva lluna, la nostra lluna.