La lluna és la mateixa per a tothom

De sobte el món trontolla, de cop i volta el ganivet desfila la corda i et deixa fent acrobàcies sobre un paper de seda, si hi mires a través hi veus l'aigua transparent que s'enfila muntanya amunt, com si no volgués arribar mai a la mar. Alguns ocells s'hi enganxen les ales, d'altres proven de fer-hi forats i et fan pessigolles als peus. Les cares conegudes et miren intrigades, cada esguard és un fil que cau. Cada pregunta i cada resposta t'hi apropen un xic més.

De sobte et sents dèbil, les ombres s'esfumen i et deixen d'abraçar. La por també s'espanta i fuig.

I no vols girar la vista enlaire però veus com es despenja un fil, i un altre i un altre. N'ets conscient, però no t'atreveixes a alçar el cap, no vols saber quants en queden. Com més hi penses més en veus, desafien la gravetat de l'aire. Tard o d'hora et deixaràs anar, o t'hi obligaran. La curiositat se t'arrapa ben fort en els últims minuts i t'insisteix que has de tombar la vista.

Fes-ho, ja, no vols saber quants te'n queden? De debò que no? Saps que això no és per sempre i, tu, només tu, tens la oportunitat de comptar les hores i els minuts. D'altres s'afanyarien a fer-ho, provarien d'endevinar en quin moment exacte cauria el següent. I tu, en canvi, dius que saber-te finit t'impediria balancejar-te aquí i allà.

Et corromp i se't menja per dins, negar-ho seria falsejar el teu futur. I ho fas, i mires més enllà.

No hi ha res, no hi ha cap corda ni cap fil, no hi ha cap ganivet que esquinci cap fibra. Bé, sí. Amunt, molt amunt hi penja una lluna. La meva lluna, la teva lluna, la nostra lluna.