Avui fa quatre anys

Avui fa quatre anys que vaig agafar un tren. Em tremolaven les cames. Sabia on anava. Una casa vora el mar. Sabia què hi anava a fer. I sabia que volia fer-ho. Però unes pessigolles desconegudes em recorrien tot el cos. Començaven pel ventre i pujaven fins a les orelles. Parada rere parada els viatgers anaven baixant, amb el dit al vidre resseguia la línia de la costa. Quan el vagó feia cap a un túnel, aprofitava la foscor per mirar-me a la finestra i retocar-me els ulls, pintar-me els llavis i posar-me cada cabell al seu lloc. Castelldefels, Viladecans, Vilanova i la Geltrú i...Aquell viatge mai no se'm va fer tan llarg.

Avui fa quatre anys que les teves mans van recórrer la meva cintura, que vaig sentir els batecs del teu cor més a prop que mai. Els nostres ulls cremaven de passió. Érem joves, però no ho sabíem. En una casa vora el mar. Sobre el llit, dues grans flors que marcaven el ritme d'un amor. El món va ser nostre. Els llavis es desitjaven. Érem joves. Les coques de llardons. El tacte d'uns cossos porucs. Els petards i el regust d'un pollastre a l'ast.

I ara ho recordo, recordo la casa i el mar. Recordo el sofà i recordo el llit. Recordo els teus ulls i les meves cames. Recordo i somnio. Una altra nit, sota els llençols d'una casa vora el mar.